El planeta d’en Kaito

Ahir divendres vam anar a esquiar amb tota l’empresa, destí: Pas de la Casa. Durant la setmana vam estar mirant el temps i no parava de nevar: perfecte per tenir les pistes en condicions (ja que aquest any la cosa no es que estigui molt bé). Al final vam quedar a 6:30 a Sant Cugat (feia temps que no quedava tant aviat, no vol dir que jo no vulgui, es que quan vaig amb la colla, em titllen de boig). Entre una cosa i l’altre a les 8.15 a Puigcerdà per fer l’esmorzar. Allí es parla d’anar per Andorra la Vella, ja que s’havia de passar per Tunel de Puymorens i feia falta cadenes per pujar fins a Pas. Al final van tirar pel dret, ja que passar per La Seu era fer uns quants km més. Just sortir del túnel, començava la neu. La carretera nevada, vam començar a tirar cap amunt sense problemes i just a la cruïlla amb la carretera del port de Puymorens, començaren a patinar els cotxes. Quan vaig veure clar que els tracció 2 rodes havien de posar cadenes, poso intermitent i cap amunt falta gent. La tracció quattro del León “a full”, la carretera nevada i amb lleugera pujada, i el cotxe com si res. Però darrera tenia companyia, venia l’Enric amb el Audi també treient-li suc al quattro. (d’aquí l’expressió: 2 X Quattro). Vam adelantar a un parell de cotxes amb cadenes i ens vam plantar a Pas sense cadenes com uns campions. La veritat es que mai havia conduït amb tanta neu i sense cadenes. Vam intentar buscar un lloc per aparcar i anar a llogar esquís i em vaig ficar en un embolic. Trio cap un carrer amb una pujada d’uns 15º tota nevada, i de cop i volta se’m va creuar un peató pel mig i vaig tenir que frenar. El que em va costar arrencar!! El cotxe creuant-se, les rodes de darrera cap un cantó i les del davant cap a l’altre, totes 4 traccionant i no hi havia manera. Al final amb punta de gas i molt a poc a poc vaig poder arrencar i cap amunt. I jo patint per l’Enric a vora com arrencaria: doncs no, el canvi automàtic li va fer la feina i va arrencar a la 1a!!! Després del passeig pel poble i llogar material, vam tirar cap al parking de Costa Rodona per començar a esquiar.

L’esquiada va començar a un ritme frenètic, el que provocar que es facin diferents grupets. El grup dels “boigs” era per flipar, non-stop, arribar a dalt i baixar. Vam anar fins a Grau Roig, pensàvem anar fins a Soldeu però hi havia molta boira i pintava fatal. Tot i que les pistes estaven perfectes de neu (i buides de gent), vaig veure una pala molt bonica desde el telecadira. Doncs….cap allí falta gent. Quina pala, quina neu, impressionant, crec que la vam repetir…com 4 o 5 vegades, però em conèc algú que potser la va fer 7 o més vegades, jajaja! Vam aprofitar la neu caiguda durant tota la setmana i no vam parar en tota l’estona. Fins les 3 de la tarda, ja que vaig canviar els esquís per la taula de snowboard. Tenia les fixacions noves per estrenar i hi havia ganes de provar-les. Les primeres sensacions van ser molt bones, agafaven molt bé el peu, la puntera aquesta de Burton en forma d’angle recte va donar els resultats que m’esperava. Cap a 1/4 de 5 vam recollir trastos. Em notava força cansat, havia estat un dia d’esquí “esportiu” que li dic jo. També haig de dir que sort que els caps de setmana faig una mica d’esport, perquè no crec que hagués aguantat el ritme que es va portar durant tot el dia. En resum: una gran esquiada que espero repetir durant anys (senyal que continuu a l’empresa ). L’única pega: no tinc ni una foto (itentaré penjar alguna dels companys).

Al final del dia, em vaig despedir de la gent i vaig tirar port d’Envalira amunt. La Bibi, el Marc i l’Elena venien aquella tarda cap Andorra per esquiar l’endemà. L’hotel era a Ordino, així que vaig afanyarme a passar ràpid el port abans que el tanquessin ja que estava nevant. Un cop a Grau Roig, poc a poc i bona lletra fins a l’hotel, on vaig aprofitar per fer dutxa i dormideta mentre esperava la dona i els amics (com un senyor).